F. PAHISSA – Ara us presentem un pintor Sabadellenc. De fet ell va néixer el 1962 a Gratallops, però ja fa molts anys que viu i treballa a aquesta ciutat de Sabadell. És un pintor possiblement més conegut arreu del mon que no pas a casa nostra.
Que en podem dir d’ell? Be, doncs ell mateix ens ho explicarà.
Josep Balaguer, bona nit, benvingut al “Som de Sabadell”.
BALAGUER – Hola, bona nit.
F. PAHISSA – Be, vostè diuen que és un pintor hiperrealista, però em sembla que vostè no està pas massa d’acord amb aquesta definició. Perquè no hi està d’acord?
BALAGUER– Home, ja se que m’hi posen, però jo em considero simplement realista. Els hiperrealistes són un moviment del realisme, però americà.
F. PAHISSA – M’explicava vostè abans d’entrar aquí, que els hiperrealistes nord-americans el que feien moltes vegades era projectar una diapositiva i a partir d’aquesta diapositiva projectada la començaven a pintar. Vostè no, vostè no ho fa això, no utilitza la fotografia, sinó que utilitza diguem-ne “l’element real”. Aquell objecte real vostè li dona una textura, hi posa la llum, hi posa l’objecte i a partir d’aquí el dibuixa i el pinta, no?
BALAGUER – Sí, és aquest el procediment, tot i que alguna vegada doncs he tocat la fotografia com a suport, però molt poques vegades.
F. PAHISSA – Josep Balaguer de fet no pinta quadres, realment el seu traç doncs, sembla que siguin fotografies però amb un altra atmosfera, és a dir, els objectes surten del quadre, hi ha relleu.
Busca vostè la perfecció senyor Balaguer?
BALAGUER – Jo diria que no. Busco la realitat, soc un pintor realista.
F. PAHISSA – Bàsicament; pura, única i simplement busca vostè la realitat, no busca la perfecció.
BALAGUER – No. Busco la meva realitat.
F. PAHISSA – Que vol expressar en els seus quadres?
BALAGUER – Això es difícil. Jo busco donar-li importància als objectes humils, diaris, que habitualment quasi bé passen desapercebuts. Llavors donar-li bellesa a aquests objectes, fer que el públic s’interessi i digui -Oh! Que maco, una bossa!-, una simple bossa crida l’atenció, una bombeta, una caixa de cartró... Això es el que busco.
F. PAHISSA – Vist el que pinta vostè per força ha de ser una persona..., atenció... Metòdica, ordenada, acurada o tot el contrari?
BALAGUER – Mm..., tinc fama d’això.
F. PAHISSA – A casa suposo que la seva senyora no deu tenir pas massa problemes amb aquest aspecte, vostè deu ser una persona super-acurada.
BALAGUER – Jo crec que no té problemes, el meu estudi es un laboratori.
F. PAHISSA – Per que va escollir el realisme vostè?
BALAGUER – He provat poques coses amb la pintura, però diràs que és el que més m’interessa, el que més em diu alguna cosa, el que més em dóna ganes de treballar.
F. PAHISSA – Vostè es centra en l’objecte, s’apropa a ell, el fa important, es centra en els detalls, com dèiem l’il·lumina, la resta és fosc. Crea una atmosfera, perquè els elements surten del quadre.
Per què tot això?
BALAGUER – És una manera de focalitzar els elements, de fer que el public es senti en un lloc indeterminat que pot estar inclús a casa seva. Aquella bossa pot estar a casa seva, a casa teva, a casa meva. És situar-ho allà on vulgui cadascú.
F. PAHISSA – Els elements que vostè utilitza... Perquè això de les bombetes és una obsessió o no?
BALAGUER – Sí, però la bombeta és un multimón. Et mires una bombeta, ja d’entrada estàs al teu mon, quan mires la bombeta el vidre et projecta el món que et rodeja i si mires a dintre de la bombeta veus un món invers, és un món al revés. És “Alícia al País de les Meravelles”.
F. PAHISSA – I les bosses de paper?
BALAGUER – Les bosses tenen el misteri de les arrugues que converteix el quadre quasi bé si te’l mires de prop, allà on hi ha la textura del paper, en una obra abstracta. Però al mateix temps és el misteri del contenidor. Dintre de la bossa que hi ha? El que tu vulguis.
F. PAHISSA – En algun dels seus quadres vostè hi dibuixa també un rellotge despertador amb bombetes al seu costat. Les bombetes sempre pràcticament hi son presents.
Potser me’n vaig d’una cosa al altra però la veritat és que no puc evitar fer la comparació.
Dalí dibuixava rellotges deformats m’imagino que per simbolitzar el pas del temps.
Els seus despertadors també tenen aquest objectiu?
BALAGUER – No. Els meus suggereixen la relativitat del temps.
F. PAHISSA – La relativitat del temps, esta molt bé això.
Vostè, com puc veure, prefereix sempre objectes immòbils per a poder desenvolupar la seva feina, no?
BALAGUER – Sí, clar. Estem parlant de pintura realista i un element que es mou d’entrada és difícil de pintar en la manera realista. Jo diria que si pinto un arbre que el mou el vent, és més apropiat pintar-lo a la manera impressionista, per exemple.
F. PAHISSA – Com es pot pintar d’aquesta manera? On és la clau, en el traç? En la barreja de colors? En la llum? Com s’ho fa?
BALAGUER – És tot un plegat. Jo d’entrada treballo bastant a capes, deixant assecar una capa per donar-li un altra capa amb pintura a la tècnica de la veladura. És una tècnica en que la pintura queda diluïda i és transparent o semitransparent per donar matisos i això dóna aquesta atmosfera final.
F. PAHISSA – I d’on la va aprendre aquesta tècnica, perquè algú li deuria ensenyar, no?
BALAGUER – Jo dic que soc autodidacte, però he llegit molt i també he tingut consells d’amics pintors amb experiència com, per exemple, Ricard Calvo Duran.
F. PAHISSA – És de les fonts que vostè a begut?
BALAGUER – Sí, no he anat a cap escola tret d’una escola de còmic que precisament portava el Ricard Calvo Duran.
F. PAHISSA – Vostè necessita inspiració per pintar o en el seu cas no li cal?
BALAGUER – A mi em toca el despertador, dic -ara toca treballar-, tingui o no tingui ganes; molts dies, francament, no en tinc. I treballant arriba la inspiració.
F. PAHISSA – Quant de temps necessita per a fer un quadre d’aquestes característiques?
BALAGUER – Això és relatiu. Depèn de la grandària, però jo sempre calculo de quinze dies a un mes, tot i que un quadre gran pot ocupar més temps.
F. PAHISSA – És a dir que un quadre és un sou d’un mes, no?
BALAGUER – Sí, a vegades costa de guanyar-se “un duro”.
F. PAHISSA – Sabadell és un bon lloc per a pintar, per a tenir un estudi?
BALAGUER – Això m’ho poseu difícil.
F. PAHISSA – Vinga, que ara no ens escolta ningú.
BALAGUER – I ha molt soroll a Sabadell, tot i que és un bon lloc, és la meva ciutat.
F. PAHISSA – I ha molt soroll en el lloc on està o a la ciutat en general, a veure?
BALAGUER – Jo crec que en general no es vigila massa el soroll, tot i que al barri on visc jo, a la plaça Les Termes concretament, allò es terrible. És una plaça clar.
F.PAHISSA – Clar, perquè esta ple de nens no?
BALAGUER - Nens i a la nit hi ha ambient nocturn.
F. PAHISSA – Preferiria treballar en un altre lloc? Per exemple, no se, els pintors sempre pensen en Paris i aquests llocs.
BALAGUER – No, no. A mi en tot cas em crida el meu poble, Gratallops.
F. PAHISSA – Vostè té comandes d’arreu de tot el món. Els seus quadres..., vostè té una pàgina web que si vol podem dir ara mateix la direcció. Perquè la gent que no hagi pogut, -a la radio evidentment no es poden veure els quadres, únicament es poden imaginar, els poden intuir a través de les nostres paraules- però qui vulgui veure algun d’aquests quadres pot anar directament a la pàgina web que té en Josep Balaguer. La direcció és la següent: www.go.to/balaguer
Dèiem que els seus quadres hi ha gent de tot arreu que els compra, d’Estats Units, de França, i d’on mes?
BALAGUER – Ara es difícil de recordar. Tinc obra per tot el món, Israel, Portugal, França, Alemanya, Itàlia, bé, a tot el món. El que passa que doncs, la realitat és que hi ha poca obra repartida perquè produeixo molt poc. Tot i que dintre de la pintura realista la meva pintura va molt buscada.
F. PAHISSA – Per què és vostè més conegut arreu del món que no pas aquí?
BALAGUER – Aquí a on?
F. PAHISSA – A Sabadell, possiblement al país, no ho se. Ja se que vostè ha sortit a diaris, al Diari de Sabadell ha sortit, ha sortit arreu, està sortint ara en aquests moments a Radio Sabadell. Però poca gent em sembla que el coneix a vostè.
BALAGUER – Bé, d’entrada no puc fer gaires exposicions, això ja es un problema en aquest sentit per a que se’m conegui. La premsa m’ha cuidat, vosaltres hem cuideu. Però clar, acabat a més a més aquí hi ha molt d’interès per la pintura del paisatge, l’impressionisme. El realisme de Sabadell més aviat s’ha tingut que buscar les castanyes a fora. Aquí tenim pintors com Miquel Torrecilla, Joan Pujol, han tingut que anar a exposar a Barcelona.
I si mirem en l’àmbit català jo crec que des de les institucions catalanes s’ha buscat més aviat donar publicitat a la pintura anomenada “contemporània”. Jo és que soc del segle passat.
F. PAHISSA – (Riu) Tu ets del segle passat.
Vostè ho critica això? Es sent dolgut per aquesta qüestió? Que es vulgui donar, d’alguna manera, difusió a la pintura contemporània més que a l’estil que vostè té?
BALAGUER – Bé, jo ja tinc prou feina, però crec que se li hauria de donar més anomenada a la pintura realista. Tenim pintura realista molt important a Catalunya. Els germans Santilari, Lluís Marsans..., gran pintura reconeguda mundialment.
F. PAHISSA – Millor que els nord-americans?
BALAGUER – Bé, tret de dos o tres americans no hi ha comparació.
F. PAHISSA – Perquè?
BALAGUER – Els americans son freds, al treballar de la fotografia no troben l’atmosfera de l’entorn, troben el color i prou.
Nosaltres, el realisme català en aquest cas, ens basem en la realitat inclús de l’aire que ens rodeja, del color, ens impregnem de l’atmosfera. Això li dóna humanitat a la pintura i un resultat final que la gent connecta més en l’obra.
F. PAHISSA – Quan va descobrir que vostè volia ser pintor?
BALAGUER – Relativament fa poc, perquè va ser una mica circumstancial.
Jo vaig tindre un accident bastant greu l’any 84. Jo tenia afició a dibuixar còmics, llavors no podia agafar la ploma i Ricard Calvo Duran em va suggerir de pintar amb la mà esquerra amb un pinzell.
Això em va portar a agafar-li estima a pintar, i quan vaig tindre oportunitat de pintar amb la mà dreta em va sortir el realisme.
F. PAHISSA – La seva va ser una infantesa feliç?
BALAGUER – Sí, moments de tot.
F. PAHISSA – Pinta vostè per recordar?
BALAGUER – No m’ho he plantejat, crec que no.
F. PAHISSA – I per ser recordat?
BALAGUER – Home, perquè no? Tot i que no és la pretensió primera.
F. PAHISSA – Com li agradaria que el recordessin Josep? Com a persona o com a pintor?
BALAGUER – Les dues coses. Evidentment tot pintor desitja ser recordat per la seva obra però com a persona també m’agradaria.
F. PAHISSA – Creu que a Sabadell hi ha bons pintors?
BALAGUER – Sí.
F. PAHISSA – Com quins? Quins son els seus preferits?
BALAGUER – Ai, em poses en un compromís.
F. PAHISSA – Doncs no el posarem en cap compromís, sempre et pots deixar algú i després a lo millor li estiren les orelles.
En tot cas el que si li volia preguntar es si entre vostès es troben, interaccionen, s’intercanvien experiències, tècniques, maneres de treballar?
BALAGUER – Sí, tot i que potser això passa més quant ets mes jove, -l’ímpetu i les ganes d’arribar allà-, intercanvies, interactues però després més endavant doncs una mica cadascú va per ell. Inclús he sentit a dir a algú que es posa la traveta, però en el meu cas no tinc res a dir.
F. PAHISSA – Hi ha molts divos en aquesta professió de pintor?
BALAGUER – Algú que va de divo si que n’hi ha.
F. PAHISSA – En què està treballant ara?
BALAGUER – En aquests moments estic fent una bossa de paper de la qual surten ous barrejats amb bombetes.
F. PAHISSA – Vostè i les bombetes, ous i bombetes Déu n’hi do! Quant li portarà això?
BALAGUER – Aquest m’haurà portat un mes.
F. PAHISSA – La propera exposició?
BALAGUER – A part de que pugui caure alguna exposició col·lectiva, si no hi ha res de nou tinc en projecte fer una exposició a Londres.
F. PAHISSA – Pensa obrir mercat cap a Londres, és un bon lloc per vendre realisme? Realisme català i sabadellenc en aquest cas?
BALAGUER – M’agradaria, en aquest cas son ells els que m’han cridat.
F. PAHISSA – L’han cridat a vostè. On exposara?
BALAGUER – De moment no puc dir la galeria.
F. PAHISSA – Josep Balaguer, li agrada Diana Krall? Li agrada el jazz?
BALAGUER – És el tipus de musica que habitualment em poso.
F. PAHISSA – Doncs que li sembla si acomiadem aquesta entrevista amb una cançó de Diana Krall, li sembla bé?
Aquest ha estat el darrer “Som de Sabadell” de la temporada que hem viscut, ara comença la temporada d’estiu.
Senyor Balaguer, moltíssimes gràcies per la seva presència, vostè tanca tota una temporada. Però lo bo sempre es fa esperar.
BALAGUER – Gràcies a vostè.
F. PAHISSA – Esperem que tingui molts èxits, sobre tot en aquesta nova obertura del mercat que farà cap a Londres. |
