Pintor realista. Va néixer a Gratallops (Priorat) el 7 de gener de 1962. A l’edat d’un any, però, els seus pares, Josep i Antònia, es van traslladar a viure a Sabadell. Ja de petit, Balaguer va demostrar habilitat i interès pel dibuix. Els seus inicis es perfilen dins el món del còmic. Assisteix a les classes d’Eina 3 i de l’Escola Illa tenint com a mestre el pintor Ricard Calvo Duran. Paral·lelament, un greu accident a la mà dreta truncarà la seva trajectòria dins el còmic i Ricard Calvo l’ajudarà a treballar amb la mà esquerra. Aquest imprevist tindrà repercussions importants perquè representarà allunyar-se del que venia fent i iniciar-se amb passió dins la pintura. Des d’un principi, l’opció va ser clara: realisme. Actualment, Balaguer forma part dels nous pintors del Realisme contemporani. La seva obra està present en prestigioses col·leccions privades i públiques del món. El sabadellenc pinta gairebé de manera exclusiva per la Halcyon Gallery de Londres, on també exposa habitualment.

Amable, subtil i sensible, el pintor realista Josep-Enric Balaguer no parla, ni vesteix ni viu com un artista. Tot el contrari. Dóna l’impressió i segurament és així, que es tracta d’un home ordenat, metòdic, treballador, molt meticulós i precís. Un tipus de costums moderats i senzills. No obstant, hi ha quelcom en ell que s’endevina absolutament excèntric, una singularitat que el fa molt més interessant. Jo diria que el més fascinant del caràcter d’aquest veí de Les Termes «de tota la vida» -primer va viure a casa dels seus pares, al carrer Illasacra, i des que es va casar, l’any 1985, en un pis de la Plaça Les Termes-, allò que el converteix en tot un personatge, és precisament l’entestament en semblar «normal» fins la impossibilitat i convencional fins l’avorriment, mentre que dintre seu, afortunadament, bull allò més original i creatiu. Passa igual amb la seva obra. Pictòricament, els elements quotidians que Balaguer ens ofereix deixen de ser absolutament normals, per algun estrany motiu. De fet el seu tractament els transforma. Balaguer situa els seus objectes quotidians en un espai indefinit la qual cosa fa que l’observador hagi de reubicar-los i buscar-los-hi un sentit, una coherència. Acostumen a ser objectes que ens envolten, en els quals no parem la més mínima atenció i que Balaguer ha enlairat a una categoria superior donant-els-hi importància per si mateixos. Són els protagonistes. L’historiadora de l’art, Ana Fernández, explica de la seva obra, «a través d’un objectiu ple de tendresa, però, a la vegada, d’energia, Josep-Enric Balaguer enquadra, posiciona, fixa i revela els objectes que li són més propers. Amb l’alquímia d’una càmera, però sense l’enginy mecànic. Balaguer no ha treballat mai a partir de fotografies; amb la veracitat dels ulls i dels pinzells, veladura a veladura, component i fent l’encaix, els objectes emergeixen dins un fons indefinit i cerquen el misteri i la màgia de la suggestió, primer tacant la tela amb els colors més forts -així busca l’efecte compositiu-, després, a poc a poc, apareixen les matisacions dels colors menys dominants i les transparències i els reflexos».

El camí formatiu de Josep-Enric Balaguer és paradigmàtic, tenint en compte que el realisme precisa d’un cert virtuosisme i d’una tècnica molt precisa. De formació gairebé autodidacte, ja de petit, Josep-Enric Balaguer va demostrar un gran interès pel dibuix. Els seus pares van encoratjar la seva passió i coneixement per l’art, portant-lo a veure moltes exposicions i museus. Els seus inicis artístics es perfilen dins el món del còmic i assisteix a les classes de l’escola Eina 3 del pintor Ricard Calvo Duran. Més endavant anirà a l’Escola Illa, on tindrà altra vegada com a mestre a aquest pintor. Paral·lelament, un accident a la mà dreta truncà la seva trajectòria dins el còmic i Ricard Calvo l’ajudarà a treballar amb la mà esquerra. Aquest imprevist tindrà repercussions importants perquè representarà allunyar-se del que venia fent i iniciar-se amb passió dins la pintura. Des d’un principi, l’opció va ser clara: realisme. Avui, Balaguer forma part dels nous pintors del Realisme contemporani i la seva obra està exposada en prestigioses col·leccions privades i públiques del mon. Destaquen les seves exposicions «Art of Living», a la Halcyon Gallery-Harrods de Londres, on va exposar els seus quadres al costat d’obres de Picasso, Miró o Warhol; i «Art in Miniature» a l’International Convention Centre de Birmingham. Aquestes dues exposicions van ser a l’any 2003. El 2006 va fer l’exposició «Contemporary Realism» també a la Halcyon Gallery de Londres, Amb Arnau Alemany i David Bowers. Balaguer també ha exposat a Barcelona, França, Califòrnia (USA) i Portugal, entre altres indrets.

Seiem en el sofà del saló-menjador del seu acollidor pis de decoració austera però caliu íntim i contemplem, a través de la finestra, la solitud de la Plaça Les Termes a mig matí. Josep-Enric Balaguer està nerviós. Em dóna la impressió que l’incomoda lleugerament això de fer entrevistes i, malgrat dissimuli la seva tensió de manera molt competent sota una aparença de freda serenitat, es pot percebre de lluny el borbollar de les seves emocions. Comencem.

Què recorda de la seva infància?
Els jocs de caniques a la plaça amb els meus amics del barri, llençar-nos en carretons de rodes de coixinet, tirar-nos «calitxes», que eren uns ferros doblegats amb gomes...No paràvem de fer trapellades! (Riu)

Quin tipus de nen era?
Més aviat tranquil, i una mica tímid també.

A quina escola anava?
Fins a cinquè d’EGB vaig anar a l’Escola Pública de Les Termes. Després vaig estudiar al Ribot i Serra, a Campoamor.

Era bon estudiant?
Normalet, de suficient i bé. Només destacava en el dibuix.

A banda del dibuix, quines eren les seves assignatures preferides?
Doncs m’agradava molt la història, que llavors s’anomenava Ciències Socials.
Un cop acabada l’EGB vaig estudiar Formació Professional a l’Escola Industrial. Vaig matricular-me en delineació i vaig coincidir amb aquella època de vagues, manifestacions, càrregues dels grisos... De l’Escola Industrial vaig passar al Jaume Viladoms, però finalment vaig deixar-ho perquè no ho trobava prou interessant. A més a més, treballava de dia i estudiava de nit i tot plegat se’m feia molt feixuc.

Recorda la seva primera professió?
Sí, jo vaig començar a treballar en el ram de l’aigua, concretament en els acabats. D’allà vaig anar derivant fins acabar medint i tallant peces en un despatx tèxtil.

Des de quan pinta?
Des de ben petit. Com pots imaginar, però, era només una qüestió d’habilitat natural i de passar-ho bé. Més endavant, però, el 1984, ja em vaig aficionar a dibuixar còmics i em vaig apuntar a l’Escola Eina 3 i després a l’Escola Illa, amb Ricard Calvo Duran de professor. Recordo que vaig fer dibuixos per a revistes culturals com «Quadern» i «Quacòmic». El mateix 1984, però, vaig patir un greu accident a la mà dreta.

Vaja,
Sí treballant al tèxtil em va «enganxar» una màquia i pràcticament em va destrossar el braç. Llavors em vaig quedar sense poder dibuixar coses de detall, quelcom fonamental en el còmic, on s’utilitza la plumilla, el pinzellet...

Apassionat i fred, transparent i secret, Balaguer m’explica que, malgrat estar incapacitat per dibuixar o pintar a conseqüència de la seva greu lesió, va continuar assistint a les classes de dibuix. Així, gradualment, sota el mestratge de Ricard Calvo, va anar aprenent a treballar amb la seva mà esquerra. Poc a poc i amb gran determinació, va començar a pintar, gràcies a l’estímul i l’ajut del seu mentor.

Què representa Ricard Calvo en la seva vida?
És un mestre i un gran amic. El Ricard m’ha ensenyat sobretot a través de la reflexió pictòrica, no solament a través de la mera tècnica. Reflexionar, analitzar, saber observar, convertir la mirada en una actitud davant la vida són els primers passos de l’aprenentatge. Em va donar una filosofia de la pintura que m’ha anat molt bé.

Des d’un principi la seva opció pictòrica va ser clara: realisme. Per què?
Potser perquè en un principi és l’opció més fàcil, doncs es tracta de copiar la realitat. Més endavant, però, és quan has de trobar la teva personalitat, el teu estil, la teva manera de transmetre... He provat poques coses amb la pintura, però el realisme es el que més m’interessa, allò que em diu més coses, que em dóna més ganes de treballar.

Què vol expressar en els seus quadres?
Això és difícil. Els meus quadres són una manera personal de veure la realitat, la meva realitat. No busco la perfecció. La meva pintura es cuina a través dels propis reptes, que em menen a l’equivocació i, aquesta, a la superació. Jo intento donar-li importància als objectes humils, diaris, que habitualment quasi passen desapercebuts. Un altre potser pintaria un gerro de porcellana, un cristall... però jo no. Donar-li bellesa a aquests objectes quotidians, fer que el públic s’interessi i digui «Oh! Que maco, una bossa!», una simple bossa pot cridar l’atenció, igual com una bombeta o una caixa de cartró... Això és el que busco.

Una de les seves obsessions són les bombetes?
Sí, perquè a través de les bombetes puc transmetre millor el que jo vull expressar. No paro de trobar-hi coses: els seus reflexos, el seu interior... La bombeta és un multimón. Quan observes una bombeta el vidre et projecta el món que t’envolta, però, si et fixes en l’interior, veus un món al revés.

Atrau també la seva fragilitat?
Sí, és clar, les bombetes són d’una delicadesa impressionant. Jo les bombetes les trobo precioses, finíssimes. I com més me les miro més m’inquieten. Igual que les bosses de paper, per exemple.

Quin misteri tenen les bosses de paper?
El misteri de les arrugues, que converteixen el quadre, si t’hi apropes i et fixes bé en la textura del paper de la bossa, en una obra abstracta. Així, passes de la figuració a l’abstracció en un moment.

Quins altres objectes l’inquieten?
Els ous, els rellotges, les fruites, les cebes (en honor a Sabadell), les planxes, les caixes de cartró, les llaunes de conserves...

Les llaunes de conserves?
(Riu). Sí, són tot un misteri. La llauna és l’escombraria posada al nivell del objecte més encantador. Un a llauna te la pots mirar com un gerro. El meu repte és que la gent li trobi la mateixa bellesa que jo li veig.

I els rellotges? Dalí els dibuixava deformats imagino que per simbolitzar el pas del temps. Què representen els teus?
Els meus suggereixen la relativitat del temps.

El misteri d’unes pomes, d’una planxa, d’unes llaunes, d’uns ous, d’una bombeta. Tots aquests objectes han seguit Josep-Enric Balaguer fins l’ultima exposició, «Contemporary Realism», que va realitzar l’abril passat a la Halcyon Gallery de Londres. Són formes tractades com a organismes vius, com a retrats humans, el rovell del metall, la fissura d’una planxa, una taca de greix, una esquerda; són arrugues, grans, ferides, supuracions, suor del temps que han compartit amb els éssers humans. La planificació formal de cada objecte parteix d’una representació a mesura real, precisament per atrapar el reconeixement quotidià de l’espectador.

S’ajuda de la fotografia?
Alguna vegada l’he fet servir, però bàsicament treballo amb models reals.

Vostè necessita inspiració per pintar o en el seu cas no li cal?
A mi em toca el despertador. És a dir, quan toca treballar s’ha de treballar, se’n tinguin o no se’n tinguin ganes. I alguns dies, francament, no en tinc. Però treballant arriba la inspiració.

Quant de temps necessita per pintar un quadre d’aquestes característiques?
Això és relatiu. Depèn de la grandària del quadre, però si és dels que solen tenir uns 60 centímetres o un metre jo sempre calculo un mes, més o menys. És un temps que sempre m’autoexigeixo perquè sinó no acabaria mai.

Em crida l’atenció les poques exposicions -només 3 i totes al principi de la seva carrera- que ha fet a Sabadell. El realisme s’ha potenciat poc a la nostra ciutat?
Molt poc. Aquí hi ha dues onades, la de «paller» i la «modernilla». De les altres no se’n parla mai. Els pintors realistes de Sabadell ens hem tingut que anar a buscar les castanyes fora.

Josep-Enric Balaguer és casat amb Felicitat Miralles, que treballa d’administrativa. Ho van fer el 20 d’abril de 1985 a l’església de Sant Salvador de Sabadell. «Ens vam conèixer ballant. No recordo si va ser al Pub Delfast de la plaça Pep Ventura, o al Coixí de la Rambla. La meva tàctica va ser trepitjar-li el peu per després preguntar-li el seu nom. Érem molt jovenets, la Felicitat tenia 15 anys i jo 16. Ella vivia al número 44 del carrer Bonavista i jo, rigorosament, anava cada dia amb la meva moto a veure-la», recorda divertit. Tenen dos fills: Jordi, de vint anys, i l’Anna, de dotze.

Com es definiria en poques paraules?
Això és una mica complicat. Però bé, jo diria que sóc una persona ordenada, metòdica, molt activa, optimista a temporades, i molt sensible. Sóc molt fàcil d’emocionar. M’emociona tot allò humà.

Quin és el seu lema a la vida?
Marcar-se objectius per anar tirant endavant.

En què està treballant actualment?
En una composició amb pomes. Vull encaixar aquestes pomes en una tela d’un metre però sense que es vegi gaire tela ni tampoc que quedi el quadre ple de pomes. Busco l’equilibri. És una mena de repte.

Màgic Balaguer.