Josep E. Balaguer, pintor realista
“Jo «només» tardo un mes en cada quadre”
No parla, ni vesteix, ni viu com un artista. Però el veí de Les Termes, Josep Enric Balaguer Pelegrí, 35, qui va començar amb el còmic de la mà de Ricard Calvo Duran, s’ha fet un nom tan important que cada any exposa tota la seva obra a la galeria Subex de Barcelona.
Aquest any hi presenta pomes, bombetes i paperines de paper, tres objectes que l’“inquieten”, pintats tots ells en l’habitació més petita del seu pis. “Pinto per menjar”, diu amb una humilitat gens fingida aquest tradicional pare de família.
|
-Com es passa de medir i tallar peces a un despatx tèxtil a exposar cada any a la Subex de Barcelona?
-Quan vaig començar amb el realisme em van seleccionar a un concurs de Terrassa. Això em va animar a presentar-me a les galeries de Barcelona.
-Trucant porta a porta?
-Només una porta, perquè la primera galeria que em vaig presentar, la Subex, ja em van acceptar. Des d’el 92 hi exposo cada any.
-Tota la culpa la té en Calvo Duran?
-De petit ja m’agradava pintar. Però de jove vaig anar primer a Eina-3 i després a l’Escola Illa, i em vaig deixar aconsellar per ell. No és que m’ensenyés a pintar, però em feia reflexionar. Em va donar una filosofia de la pintura que m’ha anat molt bé.
-Segons la pel·lícula “El sol del membrillo”, Antonio López tarda un any per pintar un arbre.
-Jo crec que allò són exigències del guió. Un quadre realista porta dies de feina, però... la veritat... un any és una mica exagerat.
-No s’ho creu?
-Sí. Tu pots tardar tant com vulguis a fer un quadre. Com si t’hi vols passar tota la vida. Però la veritat, jo amb el realisme m’hi vull guanyar la vida encara que sigui justet. Per això en cada quadre “només” tardo un mes. No tots ens cotitzem com l’Antonio López.
-Mereix ell ser el realista més conegut d’Espanya?
-Sí, és molt bo. Allà hi ha pinzellada, textura, una personalitat.
-Quina personalitat té un Balaguer?
-Jo intento mirar els objectes més quotidians amb els ulls d’un nounat. Em deixo fascinar per la bellesa d’una bombeta i intento transmetre aquesta bellesa.
-Com una fruita.
-És clar. Si poséssim la bombeta en una fruitera tothom pensaria que ha estat feta per lluir allà.
-Atrau la seva fragilitat?
-Sí, són d’una delicadesa impressionant. Jo les bombetes les trobo precioses. Son finíssimes. I com mes me les miro més m’inquieten i més m’hi poso.
-Per a que una bombeta fascini així només cal posar-li la llum a fora enlloc de dins?
-Sí. Quan la il·lumines des de fora s’obre un món meravellós. És com veure el negatiu de la foto. Quan t’hi poses no pares de trobar-hi coses, els seus reflexes, el seu interior...
-Això és hiperrealisme?
-Jo diria que l’hiperrealisme és més dels americans. És un estil més fred, més pla. Nosaltres fem un realisme mediterrani o espanyol. Aquí pintem més l’aire, l’atmosfera.
-Hi ha tan pocs pintors realistes perquè és més difícil?
-Sí, és més difícil, però també n’hi ha pocs perquè és una pintura lenta i... no dona gaire. Es produeix tan poca quantitat que si no et cotitzes molt, no et surten els comptes. Jo aquest any només n’he pogut presentar disset.
-Quins altres objectes l’han “inquietat”?
-Vaig començar amb rellotges i vaig seguir amb fruites, caixes de cartró, paperines de paper... ara estic molt centrat amb les llaunes de conserves. Són tot un misteri.
-Quin misteri té una llauna?
-És l’escombraria posada al nivell de l’objecte més encantador. Una llauna te la pots mirar com un gerro. El meu repte és que la gent li trobi la mateixa bellesa que jo li veig.
-S’ajuda de la fotografia?
-Quasi mai. Normalment poso l’objecte en aquest prestatge (damunt mateix del cavallet), l’il·lumino, li vaig donant voltes fins trobar-li els brillos que m’interessen i el pinto. Treballo més a gust amb models reals.
-Que respon quan li diuen que per fer això ja hi ha la fotografia?
-Els hi dic que ho facin ells.
-L’últim quadre sempre és el millor?
-No. Hi ha molts quadres que no et porten a aquell resultat final que pretenies. A vegades et portes sorpreses desagradables i penses, ostres! no sé pintar. Sort que al cap d’uns dies et surt just el que volies i et recuperes.
-La inspiració existeix?
-Sí, però no cada dia. Els dies que hi ha inspiració aprofites per fer els matisos, per posar la “xispa”. Els dies que no n’hi ha, treus l’ofici i fas les feines més tècniques.
-Quan el veurem a l’Arco?
-Mai em sembla. Jo crec que estic preparat per anar-hi. Però Arco només accepta els realistes estrangers. Les galeries espanyoles ni intenten entrar-hi perquè ja ho saben.
-Hostes vingueren que de casa ens tragueren.
|
