JOSEP BALAGUER, UN REALISTA

Ana Fernández

A través d’un objectiu ple de tendresa, però, a la vegada, d’energia, en Josep Balaguer enquadra, posiciona, fixa i revela els objectes que li són més propers. Amb l’alquímia d’un càmera, però sense l’enginy mecànic. El Josep mai no ha treballat a partir de fotografies; amb la veracitat dels ulls i dels pinzells, veladura a veladura, component i fent l’encaix, els objectes emergeixen dins un fons indefinit i cerquen el misteri i la màgia de la suggestió, primer tacant la tela amb els colors més forts - així busca l’efecte compositiu -, després, a poc a poc, apareixen les matisacions dels colors menys dominants i les transparències i els reflexos.

El camí formatiu del Josep és paradigmàtic, tenint en compte que el realisme precisa d’un cert virtuosisme i d’una tècnica molt precisa. Pot catalogar-se com a un autodidacte que ha visitat poques escoles. Els seus inicis es perfilen dins el món del còmic i assisteix a les classes de l’escola Eina 3 del pintor Ricard Calvo Duran. Més tard anirà a 1’escola Illa, on tindrà altra vegada com a mestre a aquest pintor. Paral·lelament, un accident a la mà dreta truncà la seva trajectòria dins el còmic i Ricard Calvo l’ajudarà a treballar amb la mà esquerra. Aquest imprevist tindrà repercussions importants perquè representarà allunyar-se del que venia fent i iniciar-se amb passió dins la pintura. Des d’un principi, l’opció va ser clara: realisme.

Podem dir que el seu mestre més directe és Ricard Calvo, però, com diu el Josep, l’ensenyà sobretot a través de la reflexió pictòrica, no a través de la mera tècnica. Reflexionar, analitzar, saber observar, convertir la seva mirada en una actitud davant la vida són els primers passos de l’aprenentatge. L’any 1986 presenta la seva obra, per primera vegada, en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, però serà l’any 1989 quan a Terrassa, al 1er. Certamen de pintura “Ricard Camí”, en Josep començà a sentir-se segur del que estava fent i del que volia fer. Així, va a Barcelona i ofereix la seva obra a la Galeria Subex, coneguda per la seva línia realista, galeria que, fins ara, continua treballant amb ell i, segons el Josep, dins un marc d’agradable i mútua col·laboració.

Des de finals dels anys 80, apareix una honesta i sincera coherència a l’obra del Josep, que ja no en té prou amb visualitzar les formes que pinta, sinó que, a la manera d’Antonio López, les palpa, les acaricia. El Josep té a una mà el pinzell i, a l’altra, l’objecte que amb sensualitat se’ns va revelant a la tela. No pinta la fruita que veu, sinó la que menja. L’artista considera la pintura com a una litúrgia sacra que, si alguna cosa té de veritat, és que és màgica. La màgia no és una altra cosa que la manera barroca d’expressar el límit entre la sentimentalitat i la raó.

Màgia en una capsa de cartró, leit-motiv del Josep que harmonitza la biologia del seu currículum d’exposicions. El misteri d’unes pomes, d’una planxa, d’unes llaunes, d’una bombeta. Tots aquests objectes l’han seguit fins a la seva última exposició, aquest mes de maig, a la Galeria Subex. Són formes tractades com a organismes vius, com a retrats humans, el rovell del metall, la fissura en una planxa, una taca de greix, una esquerda; són arrugues, grans, ferides, supuracions, suor del temps que han compartit amb els éssers humans.

La planificació formal de cada objecte parteix d’una representació a mesura real, precisament per atrapar el reconeixement quotidià de l’espectador. Res no és falsificat i tanta importància té cercionarse’n a l’hora de fer la veritat-textura com la veritat-dimensió.

Ara ha acabat un petit quadre, el té a casa, no s’ha exposat encara. En ell, el seu radicalisme a l’hora d’humanitzar els objectes és més directe: el reflex del propí artista al metall d’una ouera, com Velázquez. L’espai és calidoscòpicament tractat per potenciar el misteri i el propi virtuosisme de la tècnica. La lent es troba en els mateixos temes, el visor és dins i fora a la vegada: la pintura dins la pintura. Segurament se’ns pot aparèixer com a convencionalismes formals, però dins la coherència del qui investiga, del qui vol cuinar els seus propis plats: pintaré la poma, però, primer, faré el pecat de mossegar-la. Nutrició, sí, una pintura energètica és la que el Josep ens ofereix. Els seus quadres són les natures mortes sentimentals del segle XX; així es preparen, així se’ns ofereixen.

El realisme barroc d’aquest artista, allunyat radicalment de l’hiperrealisme, transcendeix les imatges i, paradoxalment, s’apropa a les allunyades opcions formals de Hopper pel seu existencialisme, per la seva melangia. Una buidor que es troba en la pròpia presència del que es pinta. La tristor d’uns fons infinits a la seva primera etapa, ara, cada vegada més aparents, dibuixen un somriure intern. El Josep troba terra per a trepitjar i per això hi ha horitzons a les seves últimes obres. Horitzons del paisatge de la solitud. Allà els objectes són esquitxats en un desordre ordenat, creant un ritme visual fet de reflexos i veladures, un equilibri que s’esforça per reduir al màxim allò que es mostra sobre atmosferes terroses.

Cada exposició, des de l’any 86 al 94, sobretot les individuals dels anys 88, 90, 91, 92 i 93, són ben bé el que diu el mateix Josep: “La meva pintura es cuina a través dels propis reptes, que em menen a l’equivocació i, aquesta, a la superació”.